Quan de cop res té sentit, és un sentiment que aflora en algunes persones. Pot estar tot bé, pot anar tot bé aparentment, però hi ha un buit interior que no es cobreix amb allò material i té a veure amb un sentit més ampli de la vida.

He escrit altres cops sobre això, sobre buscar l’autenticitat i anar al fons, a l’interior d’un mateix. Trobar el sentit és poder retrobar-nos amb nosaltres, és tornar a ser fràgils, a ser invisibles, petits, en reconèixer les nostres pors; i preguntar-nos el perquè de tot plegat, el què necessitem, el què volem. Aquestes preguntes sorgeixen de la vida, de les complicacions, de les dificultats que ens posa el dia a dia, les nostres exigències, la societat, el món. Hi ha persones molt sensibles, que estan molt en contacte amb aquest sentiment. I des d’aquí els llanço unes paraules d’ànim, de treball, de recerca, d’acompanyament per poder trobar allò que busquen i ansien… I aquesta recerca comença per un mateix.

Sovint a teràpia veiem persones que no tenen cap transtorn, i es pregunten si té sentit anar a teràpia quan no tenen una raó aparentment suficient com per patir, com per estar parlant dels seus mals. En  aquests casos, em trobo amb el patiment intern que no entén ni de malalties, ni de símptomes ni de diagnòstics, només de sentit, de sentir-se feliç en consonància amb el que s’és o de sentir-se alienat del que uns és. Només hi ha un camí possible, és poder anar allà on dol, sentir el buit, i omplir-lo de vida i mica en mica de sentit…

Per tots aquellls que han fet aquest viatge i per tots aquells que el fan i el faran, i per tots els que pateixen.