Un relat sobre l’experiència viscuda a teràpia. Gràcies A. per aquestes paraules.

Fer camí a través del bloqueig

La sensació de bloqueig és curiosa. La imatge més senzilla – i potser la més trillada – és aquesta de «tu et mous lentament, mentre tot al teu voltant gira i corre i va ràpid». El tema va més enllà, però. És com una llarga espera d’una cosa que no arriba, és com tenir el pressentiment que alguna cosa passarà – però sense saber què, ni com, ni quan. També és desesperar mentre esperem: la sensació d’una sala d’espera, on no existeix el temps i sembla que la infermera s’ha oblidat que hi ets perquè ningú crida el teu nom per megafonia. També és observar amb cert terror tot aquest moviment frenètic al teu voltant: és assumir l’enveja – sí, l’enveja, aquesta cosa tan lletja i humana – pels altres, els estimats, que continuen amb les seves vides mentre tu no pots moure’t, com en aquells somnis en què vols córrer però les cames no t’obeeixen.

Llavors, el nostre jutge interior es torna en contra nostra: els nostres ulls es giren endins i comencen a observar quins són els possibles errors que fan que no puguem córrer tant com els altres, somriure tant com els altres, trobar feina com els altres, estimar com els altres, ser tan guapos o altes o llestos o forts o equilibrades com els altres… El que no sabem, però, és que allò que ens diu el nostre jutge, aquelles coses que tria per criticar-nos-les, ens dóna pistes de qui som i on som. I aleshores, si les seguim aquestes pistes, començarem a caminar. Potser no en la direcció que esperàvem, potser no farem el camí que teníem previst… però ens endinsarem en un viatge molt més profund i important. Serà com una mena de viatge a Oz: haurem de desemmascarar aquest jutge nostre, mirar-lo a la cara… i veure per què és com és. I acceptar-lo. Potser, fins i tot, donar-li les gràcies per atreure la nostra atenció cap a aquell indret on sí que havíem d’anar.

 La sensació de bloqueig és curiosa. I la nostra primera reacció és rebel·lar-nos en contra d’aquest bloqueig, cosa que – paradoxalment – ens fa caure-hi més. Però si aprenem a mirar aquest bloqueig a la cara, si aconseguim dir el seu nom en veu alta, descobrirem que comencem a caminar. Que, en realitat, sí que estem fent camí. Potser no és el camí que esperàvem ni aquell que ens havien marcat altres. Però, en qualsevol cas, serà un camí que valdrà la pena explorar… al nostre propi ritme.

 A.S.